Segunda parte del capítulo “usando la asistencia técnica de Sony”. Si habéis leido el post anterior sabéis más o menos de qué va el tema; pues bien, el jueves pasado me llamaron de Sony para confirmar los datos que facilité a la compañia cuando hice la reclamación y me dijeron que en unos días recibiría la nueva batería; y efectivamente esta tarde (un par de días antes de lo esperado) ha llegado un paquete vía DHL con la batería. El proceso muy sencillo, él me da la nueva y yo le doy la vieja que se irá de retorno a Bélgica, tan fácil como esto.

Así pues, un 10 para Sony. Muchos diréis que ha pasado mucho tiempo desde el 7 de Noviembre, pero la notícia ya era eso, que en Noviembre empezaba el terminio para llamar y reclamar, y que a mediados de Diciembre empezaban a tramitar los datos para enviar los reemplazos. Por cierto, la nueva batería es de mayor capacidad que la anterior (4400 vs 5200 mAh). Ahí queda eso, saludos y lo siento por no actualizar demasiado el blog.

Como bastantes sabréis, en los últimos meses se han producido incidentes aislados con algunos portátiles en los cuales su bateria estallaba y como consecuencia el portátil prendía fuego; en todos ellos el causante era una batería defectuosa fabricada por Sony. Estos incidentes han causado cierto revuelo en la red, incluso algunos individuos han prendido fuego aposta a su portátil para que la empresa se lo renovara. El gigante japonés estudió los casos y comunicó que se debía a unas partidas de baterías en mal estado, que afectaban a más de 6 millones de portátiles de marcas como Dell y Apple, y hasta hace poco no informó que también afectaba a algunos de los modelos Vaio.

Actualmente las baterías usadas en los portátiles son de Ion-Litio; éstas tienen una estructura relativamente frágil y son bastante “delicadas” (sean de Sony, o de cualquier otro fabricante), ya que requieren un circuito interno de seguridad. Se deben de manejar con cautela, ya que si se produciera una rotura, tendría lugar una reacción química que podría causar una explosión. La vida estimada de las baterías de Ion-Litio, es de 2-3 años (se usen o no las baterías) ya que durante ése periodo hay una degradación química, por supuesto también tienen un limitado número de ciclos de carga/descarga.

Dicho esto, a qué viene el título del post? pues bien, a principios del mes de Marzo me gasté un par de sueldos en este portátil, un Sony Vaio de la serie FE. Desde entonces le he dado caña todos los días y no he tenido ningún problema. Hace un par de días leí que hoy empezaba un “programa de reemplazo voluntario” para los modelos afectados. La verdad es que por el simple hecho de poseer una batería de ion-litio ya tienes una remota posibilidad de que “te explote”, pero si tienes una de las series afectadas por el problema de calentamiento esta remota posibilidad es un poco más grande; aun así sigue siendo remota, es por eso que de los más de 6 millones de afectados se conocen muy pocos casos aislados. En mi portátil no he experimentado ningún tipo de sobrecalentamiento ni nada parecido en la batería; aun así hoy he aprovechado la oportunidad de renovar mi batería; a día de hoy tiene 8 meses y ha perdido aproximadamente un 10-15% de rendimiento. No es que haya perdido mucho, la verdad es que apenas se nota cuando estoy “unplugged” pero poder alargar la vida útil del portátil unos 9-10 meses más, tener un poco más de seguridad en que no te explote la máquina, y de gratis, pues está muy bien (sólo mencionar que una batería estandar de sony cuesta 230€ y una de larga duración 460€).

Esta mañana pues, he llamado al número de teléfono gratuito que tienen en la web. Me ha atendido una persona que parecía de habla inglesa y que se expresaba con dificultad en español, o almenos esa es la sensación que me ha dado; después de unos 15 minutos en los que me ha pedido el número de serie de la bateria, modelo del portátil y de facilitarle los datos para ponerse en contacto conmigo me ha dicho que en breve se realizaría el cambio; para los afectados si consultáis la web veréis que los envíos se harán a partir de diciembre tan pronto les lleguen las nuevas baterías, y lo haran del modo FIFO, es decir, el primero que la haya pedido se la queda (también se puede pedir el cambio a través de la web).

Creo que es la primera vez que reclamo algo, así que ya os iré informando qué tal es el servicio técnico de Sony.

Avui s’ha celebrat l’homenatge a en Nacho Solozábal, un dels millors bases que ha tingut l’equip de bàsquet del Barça, i sens dubte el més estimat per l’afició.

No entraré en polèmiques sobre si s’hauria hagut de celebrar abans (ja fa 14 anys de la seva retirada), ni el motiu de la seva sortida de F.C.Barcelona quan encara es trobava en condicions per a continuar jugant al màxim nivell; no entraré en polèmiques perquè avui és un dia per no parlar d’aquests temes sinó un dia per estar contents, disfrutar, i fer memòria de la seva brillant trajectòria esportiva.

Un Nacho molt emocionat, recolzat en tot moment per els seus ex-companys (Super-Epi, Jimix, Norris… ) i per la seva dona i les dues filles, s’ha dirigit a l’afició del Palau, que estava entregada d’entrada; a continuació s’ha retirat el seu dorsal i han penjat la seva samarreta amb el “7″ al costat del 15 d’Epi i el 4 de Jiménez; “..moltes gràcies, només demanar-vos una cosa: que continueu animant sempre a l’equip de bàsquet tant si les coses van bé com si no” acabava el discurs en Nacho, demostrant que ell sempre ha portat el barça dins seu.

L’acte en sí, ha estat breu tal i com havia demanat en Nacho, però molt emotiu, i fins i tot a casa se’ns han escapat algunes llàgrimes; i és que haver començat a veure el bàsquet per la tele amb la generació d’Epi, Solozábal, Audie Norris, Jiménez, Chicho Sibilio… després de ser 5 anys soci de l’equip de bàsquet i seguir cada dijous i diumenge els partits… i sobretot després de ser 6 anys a l’Escola de bàsquet d’en Nacho Solozábal des dels seus inicis, on ens ha ensenyat, i hem fet algun concurs de triples amb aposta inclosa (una coca-cola ), on vam tenir el plaer de conèixer personalment tant a ell com a les seves filles que també hi eren a l’escola.. doncs no ens hem pogut quedar indiferents veient l’homenatge que tant es mereixia des de fa temps.

Gràcies Nacho!

Ahir xafardejant en una pàgina d’aquestes amb enllaços pel bittorrent em vaig trobar amb això:

No sé si ho coneixeu o no, però es tracta de la col·lecció de “Cuenta cuentos” de l’editorial Salvat. És una col·lecció que recordo amb molt de carinyo de quan era petit, que va passar de ma germana a mi, i que consta d’una sèrie de fascicles amb històries per a la canalla amb text i imatges i que a més anaven acompanyats per un casset on es narraven els contes. Dins la col·lecció hi podem trobar des de “Los viajes de Gulliver”, a “El gato con botas” passant per “Pinocho”, i també d’altres narracions menys populars com “Palitroque”, “El ogro Gogro”, etc…

El trobar-me amb aquesta col·lecció m’ha fet reflexionar una mica amb la infància que tenen els nens d’ara i de com està pujant la joventut del país. Jo tampoc és que sigui un iaio, però tampoc tinc 15 anys; de petit, com veieu, han passat per les meves mans col·leccions com aquestes, el clàssic TEO va a … i suposo que la gent de la meva generació i uns anys més grans també, en canvi sembla que en aquesta era tan tecnològica que ens ha tocat viure això s’està perdent i veus a xavalins que estan ja de petits amb la “maquineta”, que van sols pals puestos, i que estan exposats a una televisió que francament fa pena amb premsa del cor en horari infantil. Potser estic anticuat, però crec que fins a una certa edat els petits haurien d’estar en contacte amb aquests contes que t’ensenyaven moralitat alhora que t’entretenien, amb aquella programació que feien a partir de les 5 de la tarda orientada totalment cap als nens, etc.. no se vosaltres, però a mi em dóna la sensació que ara els nens són massa consentits, els pares els donen excessius capricis, si a això li sumem el desastre de la reforma educativa amb la ESO què n’obtenim? que cada cop el jovent s’inicia abans amb temes com les drogues, hi ha un increment del fracàs escolar, hi ha un augment de la violència, la gent cada cop surt menys capacitada a enfrontar-se a la vida. No dic que totes les noves generacions acabin així, evidentment aquests casos afortunadament són una minoria, però cal estar alerta i posar-hi remei.

Som la suma de les nostres accions; durant els primers anys de la nostra vida la nostra ment és com una esponja que va absorvint tot allò que l’envolta, després quan ja som adults hem d’entrenar-la i esforçar-nos per a poder aprendre, i és molt complicat de canviar allò que ja ens ve donat d’abans, d’allò que havíem après, vist i sentit anys enrera.. per això són molt importants aquests primers anys de la nostra infància; no els desaprofitem i ensenyem uns bons valors des del començament.

No sé, aquesta és la sensació que tinc, potser se m’ha anat molt la bola i estic totalment equivocat, vosaltres direu!

Avui us vull parlar de comprar per internet.

Fa uns anys recordo que als mitjans de comunicació es feien ressò d’unes botigues que tenien la peculiaritat que venien en tendes físiques (les de tota la vida) sinó a través d’internet, i deien que aquest seria un camp que triomfaria.

Som al 2006, i tot i ser ja al segle XXI la majoria de gent com jo no fa massa que usem internet, hi haurà un bon gruix de gent que no l’ha fet servir mai i un altre que tindrà un grau d’experiència d’entre 2 i 5 anys, mentre que una minoria la coneixi fa servir des de fa més de 6 anys; aquests 6 anys no són un número arbitrari, sinó que és el temps que ha passat des de que va aparèixer la tarifa plana (estiu de l’any 2000) i es va estendre a “gran” velocitat el nombre d’usuaris.

Per què faig esmena en aquestes dates? principalment perquè reflexionem una mica i fem una ullada enrere i veiem com ha anat evolucionant, no tant les comunicacions (56K … 256k… 1Mb..4Mb…20Mb…), sinó l’ús que en fem a internet.

(pausa pq la gent faci memòria )

Bé, no sé vosaltres però jo si als començaments usava internet un 10% per treballar i un 90% per oci, el primer percentil no ha parat d’augmentar i el segon de disminuir. Cada cop se’ns fa més imprescindible disposar d’una connexió a internet per a fer la nostra feina de tal manera, que fins i tot, si no disposem d’aquesta connexió és possible que no poguem realitzar-la. Ens hem arribat a acostumar tant que no som prou conscients que fa 5 anys vivíem sense el modem adsl i l’emule.

Centrem-nos amb el tema de l’entrada del blog, les compres per internet. Jo realment he sigut bastant reaci al món aquest, suposo que com a la majoria de gent desconfiava de la seguretat de transmetre les meves dades bancàries a través del fil del telèfon i també de la utilitat de comprar coses que al cap i a la fi donant una volta les pots acabar comprant igualment i a més a més has aprofitat per passejar que sempre va bé. Avui dia n’he realitzat unes quantes compres per internet, i segueixo desconfiant d’enviar les meves dades bancàries i també prefereixo passajar i comprar a una tenda física, però tot es tracta d’un cert equilibri, suposo que cadascú tindrà una opinió diferent però aquí va el meu petit anàlisi que espero que sigui d’ultilitat i aclari dubtes a qui no hagi comprat mai per internet:

• Com deia abans, desconfiava i segueixo desconfiant d’enviar les dades bancàries, només és recomanat de comprar en tendes de confiança i que transmetin les dades mitjançant una connexió segura i xifrada (a sota la dreta de l’explorador veureu un candau). Lo de la connexió segura suposo que ha quedat clar, però com sabem si una tenda és de confiança? ens podem refiar d’algun amic/ga que hagi comprat abans, del renom d’aquesta (fnac, amazon, …), o finalment per recomenacions d’altres usuaris de la xarxa (vigileu que us poden enganyar, no tot el que surt per internet va a misa).
• Un dels motius que ens pot empènyer a comprar per internet són els preus, certament podem trobar determinats productes i/o determinades botigues que els preus són molt competitius i suposen una gran rebaixa sobre comprar-ho a la tenda del costat; aquí hem de vigilar principalment en què segurament el preu que estem veient no és el que acabarem pagant ja que haureu de sumar l’estimat I.V.A. , les despeses d’enviament i, en el cas que vingui de l’estranger, haureu de sumar l’aduana. Així doncs no us precipiteu, un producte valorat en 25 € a amazon p.ex. us pot acabar sortint per 50-60€.
• En el punt anterior algú es pot haver espantat, però no tot és tan dolent, ja que abunden les ofertes en què a partir de determinat import el transpot es gratuït, o bé s’ofereixen cupons de descompte, que poden fer que obtinguem els productes realment molt barats.
• Una altra cosa a tenir en compte és la disponibilitat de la compra; normalment si vas a una botiga ho compres i t’ho emportes a casa. A internet hi ha una àmplia oferta de períodes d’entrega, normalment en comandes dins la zona europea oscil·len entre 24 i 48 hores i fora entre 5 i 10 dies laborables, normalment dónen una forquilla de temps d’entrega que a vegades és configurable per al client, poguent escollir entre vàries opcions (amb diferents preus d’entrega). Així doncs hem de vigilar si necessitem el producte amb certa urgència.
• Abans de realitzar qualsevol compra és bo i recomenable llegir les condicions del servei, per a què en el cas que hi hagi algun problema, després no hi hagi sorpreses.
• Finalment un altre motiu que pot fer que ens gastem els euros per internet són la i-n-c-r-e-ï-b-l-e quantitat de productes que estan al nostre abast amb un parell de clicks. Podem trobar des de productes que on vivim estan descatalogats, fins a productes que no arribaran mai al nostre país i que es troben a els EUA o a paísos asiàtics, inclús podem comprar certs productes que es venen exclusivament per internet!

Personalment jo estic molt satisfet de les compres que he fet per internet, no he tingut cap problema, totes a molts bons preus i cumplint sobradament les dates d’entrega (exceptuant una que va tardar una setmana més del previst, però es van disculpar i fins i tot em van enviar un regal com a compensació).

La petita intro d’internet, ve perquè de vegades tenim la falsa sensació de com si portéssim tota la vida amb internet i ens podem acabar refiant en excés amb certes pàgines i després endur-nos una sorpresa.

Per acabar, si us serveix de referència, aquestes són algunes de les botigues on he comprat: Amazon, FNAC, Addison-Wesley, Apple, Pixmania, DVDGo

Espero els vostres comentaris i opinions!

Doncs sí, al final jo també he caigut a la temptació de la poma i m’he comprat un ipod, concretament un Ipod Nano de segona generació que tot just fa una setmana que va ser presentat al públic.

Tothom en parla meravelles dels Ipod’s, pel seu fantàstic disseny, la qualitat de so, i que quan proves la seva “roda” ja no pots fer servir altra cosa… i de fet és veritat, quan el tens a les mans et preguntes per què no l’havies tingut abans, o com podies fer servir altres reproductors mp3. Bé, no correm, anem per parts.

El primer que crida l’atenció és el seu disseny minimalista, una pantalla, un botó central i una roda són tots els elements necessaris per fer funcionar aquest gadget. Després de veure’l a la caixa no pots esperar ni un segon en treure’l d’aquella presó i agafar-lo amb les teves pròpies mans, llavors és quan et dones compte de lo petit que arriba a ser, tu ja ho sabies que era diminut, però no és fins que el tens entre els dits que entens el concepte de “nano”; és allargat, un xic més baix i estret que un mòbil actual, però lo de “nano” bé pel seu gruix, 0′5 cm!

Un cop ja se t’ha passat l’emoció, el connectes a l’ordinador, obres l’iTunes i comences a alimentar a la nova criatura donant-li centenars de cançons, per què recordem que aquests nous iPod’s Nano tenen fins a 8Gb de memòria.

Ja tens la música preparada i comences a trastejar pel menú de música, et dones compte de lo intuitiu que són els controls amb la roda, lo fàcil que és afegir noves cançons al playlist, lo bé que sona, tot plegat és perfecte!

Ha sigut una bona compra.

(més fotos al flickr)

———————

Bé després d’aquest “massatge” (com diria en Monegal) al iPod nano, venen les valoracions crítiques i objectives a l’aparell.

Què m’ha agradat

• El tamany: Perfecte per dur-lo dia a dia, no fa “bulto” als pantalons i no molesta.
• Capacitat: L’adequada per posar entre 1200 i 2000 cançons, més que suficient.
• Interfície: S’ha de provar, no només és la roda, sinó que tot està pensat per tenir una experiència musical perfecte.
• Autonomia: Genial, jo diria que dura entre 20 i 24 hores fent-lo servir amb un volum normal, i trastejant força pels menús.

Què no m’ha agradat

• Pantalla: Més aviat la brillantor; és molt brillant i a les nits per exemple quan estàs mig sobat al llit doncs fa molt mal als ulls. S’hauria de poder regular la brillantor al igual que en mòbils o pantalles de pc.
• Volum: Té un volum excel·lent, pots pujar-lo al màxim que et quedaràs sord!! però està bé ja que en alguns el poses fort i no se sent… en aquest cas la pega de l’Ipod és que el volum mínim es lleugerament més fort del que a mi m’agradaria tenir a la nit quan tot està en silenci i et vols anar adormint xD
• Ràdio: No és que escolti gaire la ràdio, però es troba a faltar en un aparell com aquest.

Fa una horeta he creat una compta al Flickr per anar penjant fotos i així les poguem disfrutar tots! Al lateral del blog teniu un enllaç permanent amb la galeria, tot i així aquí us deixo el Link.

No sóc gaire expert en el flickr, ja que tot just acabo de penjar unes poques fotos i he trastejat una mica, així i tot a cada foto hi he anat posant comentaris a peu de foto i també algunes notes dins (per veure-les cal passar el mouse per sobre la foto :b).

Apa doncs, espero que us agradin les fotos i aneu deixant comentaris també al Flickr

Aquests dies s’està disputant el Mundial de Bàsquet al Japó, i els aficionats a aquest esport i a l’espectacle estem d’enhorabona ja que s’estan oferint tots els partits en directe i amb el plus de que la narració està al càrrec del Montes.

Si poseu la tele i sentiu “La Bomba”, “E.T.”, “Mr. Catering” o “Robin Hood” no us sorprengueu, no esteu veient una producció de Hollywood sinó el Mundial de Bàsquet amb els inconfusibles comentaris d’Andres Montes. S’han posat moltes esperances en la que possiblement sigui la millor selecció espanyola de la història, amb cracks com “Mr. Catering” Calderón, Juan Carlos “La Bomba” Navarro, Jorge “Multiusos” Garbajosa i la nostra estrella més internacional, Pau Gasol (E.T.); de moment no només s’estan cumplint les expectatives guanyant tots els partits (ja s’han guanyat 6 de 6 i estan classificats per quarts de final) sinó que a més a més s’està perfilant com una candidata sèria al títol mundial després de derrotar còmodament tant a seleccions més febles com Japó o Nova Zelanda, com a seleccions més complicades com Alemanya i Sèrbia, mostrant en tot moment la seva superioritat i sense cap signe de flaquesa. Aquest cop no s’està depenent només d’un o dos jugadors, sinó que Espanya juga com un conjunt, i s’ha pogut comprovar que quan un jugador no té un bon dia n’apareix un altre que el supleix amb garanties; un exemple clar del bon funcionament de l’equip és que s’estan usant tots els jugadors de la plantilla fent un gran nombre de rotacions durant els partits, així doncs podem veure com la referència de l’equip (Pau Gasol) juga uns 25 minuts per partit, mentre que en altres equips més depenents de la seva estrella com Yao Ming (Xina) o Dirk Nowitzki (Alemanya) juguin 35 minuts (de 40).

Una cosa que no m’està agradant massa és el seguiment dels informatius a aquest esdeveniment. Sé que estem en un país on l’esport de masses és el futbol i que d’altres com el bàsquet sempre passen a un segon terme; que succeeixi a l’hora d’informar dels partits de l’ACB és passable, però és lamentable que un Mundial de Bàsquet passi a ser una notícia de 5-10 segons per darrera de notícies com “el Barça viatja per disputar la Super Copa d’Europa”, o de que “Alonso confia que el no poder usar sistema Mass Dumper no l’afectarà, etc..”; avui per exemple després de que Espanya s’hagi classificat a quarts de final (cosa que no ha aconseguit la selecció de futbol tot i que ens havíem d’empassar-la fins i tot a la sopa que “éramos los más mejores”) ha estat una notícia més intrascendent que “El Barça es prepara per afrontar el primer partit de Lliga” o “Massa fa la pole, i Alonso és tercer”… en fi, força lamentable.

No vull acabar el post amb la vergonya dels medis de comunicació, sinó d’una manera més optimista i alegre així que us animo a que seguiu d’aprop la selecció, i per als homes de Pepu Hernández que continuïn així, donant una lliçó d’espectacle i bon joc a la resta d’equips.

Ja s’acaba l’estiu que, com cada dos anys, ens ha fet gaudir de grans competicions esportives; aquest any han estat els Mundials de futbol d’Alemanya, els Europeus d’atletisme a Goteborg i ara tot just comença el Mundial de bàsquet al Japó, tampoc ens oblidem d’altres esdeveniments com el campionat de F1, de motociclisme, el Tour, etc…

Però el motiu principal del post no són els esports en sí, sinó els qui els retransmeteixen, els comentaristes. I és que en els darrers anys sembla ser que qualsevol pot ser un locutor; m’explico, si sou dels que heu vist alguna vegada competicions d’atletisme, gimnàstica, bàsquet… a la tve2 us haureu donat compte que són professionals que porten molts anys en antena i saben del que parlen, son periodistes esportius o bé ex-esportistes que s’han reciclat, i et pot agradar més o menys la seva manera de narrar. En canvi en certes retransmissions de certes cadenes porten individus que no valen com a comentarista, no em vull esplaiar en noms concrets, però ahir mateix en tenim un de ben clar, en el partit de Super Copa d’Espanya entre el Barça i l’Espanyol. Per començar es feia en una cadena que precisament no destaca per la quantitat de partits de futbol que retransmet a l’any, sinó més aviat per la quantitat de cotilleos absurds i intranscendents que emeten per minut, tranquilament es podria dir telecorazón; el fet és que tenien com a “experts” convidats a Sergi Barjuan, ex-jugador del Barça, i Miguel Ángel Lotina, ex-entrenador de l’Espanyol; ambdós com a comentaristes no passaran a la història, tampoc esperàvem d’ells gran cosa, però el que sí que no m’esperava era escoltar barbaritats com les que vaig sentir ahir per part de Lotina, comencem:

No són les frases literals, però intenten reflectir el contingut del missatge.

(Jugada en què Messi rep una manotada a la cara i surt sagnant pel nas)
L: En Barcelona hay cirujanos plásticos buenísimos.
L: Messi, antes del partido, ya venía con esa cara.
L: …

cal seguir? és una burla i una falta de respecte sobre el jugador

(Jugada de l’Espanyol, passada en profunditat, rep un jugador i l’àrbitre pita fora de joc, els locutors dubten de si és justet o bé si no ho és, donen la repetició i es veu clarament que és fora de joc)
Locutors: Pues era fuera de juego.
L: A mi no me lo parece. Claramente no es fuera de juego.

Ein? A sobre d’avorrir-nos, faltar al respecte als jugadors del Barça, l’home intenta enganyar-nos, mentint clarament sobre el que acabem de veure i a més amb repetició; potser a falta d’equip on entrenar s’està preparant per donar el salt als platós de Salsa Rosa.

En fi, podria seguir, però no acabaria mai. Per sort ens queda la sorpresa de la Sexta, amb el fitxatge d’Andrés Montes per als mundials de futbol i bàsquet, un locutor que té tans admiradors com detractors, però que t’assegura entreteniment, que d’això es tracta.

Aquest estiu no passarà a la història per ser un dels que millor m’ho he passat, més aviat al contrari; tot i així he fet algunes activitats noves que han estat molt entretingudes i divertides, i si fa uns dies us parlava del paintball, doncs avui em toca fer-ho de “El Bosc Vertical“.

El Bosc Vertical es un espai al mig del bosc on s’hi poden fer una sèrie de recorreguts a través dels arbres. Recorreguts? A través dels arbres? Doncs sí, però com segurament hauràs adivinat gràcies al nom de l’espai, no es fan pel terra sinó a les altures.

Comencem pel principi, només arribar has d’escollir quins recorreguts vols fer, n’hi ha 3, un de familiar, un de més físic i un altre que ocorre a més alçada. Nosaltres vam començar per el “d’alçada” i com ens va agradar després vam fer el “físic”. Un cop decidit el recorregut toca equipar-se, al mateix centre et posen un arnés de seguretat per evitar qualsevol caiguda fatal i et fan una “demo” en viu per què vegis com s’utilitza, ja que primer de tot prima la seguretat.

Equipats i sabent com cal moure’s pels arbres ja estem llest@s per començar el recorregut. Aquests consten d’unes 20 plataformes (aprox.) i per accedir-hi s’han de superar diversos “obstacles”; hi trobem tota varietat, troncs mòbils, ponts, tirolines… fins i tot salts amb lianes a lo Tarzan. Val a dir que jo sóc força patós i he pogut fer els recorreguts sense problemes, així que no hi ha excusa per no anar-hi!

En definitiva, una experiència molt divertida i que recomano a tothom a que la provi. Durant un parell d’hores us sentireus com un ewok al damunt dels arbres, com l’Indy travessant ponts, i com Tarzan saltant bosc a través…

Enllaços: http://www.boscvertical.com/